Exit 2022
exit 2022
Per donar impuls, visibilitat i camins de sortida als projectes de realització de no-ficció de producció catalana, el festival La Inesperada ha creat la secció EXIT per a treballs en procés de desenvolupament. En la seva primera edició ha obert una convocatòria de la qual s’han seleccionat quatre projectes:
- Elegy of a city de Irene Bartolomé
- Pompeia de Maria Castan de Manuel
- The blue flower in the land of technology d’Albert García-Alzórriz
- El passat serà millor d’Albert Kuhn
Entre els assistents, comptarem amb tres experts invitats que compartiran les seves visions sobre els projectes. Són:
- Rafael Cueto, programador i gestor cultural. Director de CinemAttic Productions i del Catalan Film Festival a Escòcia.
- Margot Mecca, productora freelance, treballa el desenvolupament creatiu de pel·lícules documentals i de ficció. Programadora a festivals (Festival Dei Popoli, MajorDocs) i investigadora.
- Pablo Menéndez, cap d’adquisicions i projectes de la distribuïdora Marvin&Wayne Short Films.
EXIT es celebrarà a la seu de la SGAE Catalunya el divendres 25/2/22 de 09:00 a 14:00. L’assistència és gratuïta i requereix inscripció prèvia. Per inscriure’s cal enviar un correu a: hola@lainesperada.cat. L’assistència està limitada a l’aforament permès. Moderarà la sessió Núria Giménez Lorang. Secció realitzada amb el suport de:
ELEGY OF A CITY
Títol original: Elegy of a city
Títol internacional: Elegy of a city
Autora: Irene Bartolomé
Sinopsi: Elegy of a city (Elegia d’una ciutat) és un retrat sensorial de la ciutat de Beirut a través dels ulls d’un personatge femení que viatja a la ciutat en temps actuals. Ella camina, observa i escolta. Encara que mai no la veiem, som els seus ulls i orelles, i experimentem la ciutat a través d’ella. Abans, romans, otomans, francesos, terratrèmols, guerres civils, pandèmies i crisis econòmiques van recórrer aquests mateixos carrerons. Els successius esdeveniments de violència que van tenir lloc a Beirut han estat absorbits als seus edificis. I és aquí, entre gratacels i centres comercials, que les restes del passat, les ruïnes, conviuen amb el dia a dia dels habitants.
Presa pels sons de la ciutat, el personatge rep missatges de veu de familiars i amics que ens desvetllen una tragèdia viscuda recentment. De sobte, els vidres trencats de les finestres, els forats de bala als murs o les teulades caigudes de Beirut es convertiran en reflex de ferides humanes, en les cicatrius del personatge. El paisatge arquitectònic de la ciutat encarnarà el personatge. En essència, aquesta pel·lícula proposa una analogia entre cos i edifici per explorar la relació entre ciutats i habitants a través de la destrucció. Elegia d’una ciutat és una crònica de la mortalitat i la supervivència de la ciutat de Beirut.
Nota de l’autora: Aquesta pel·lícula documenta una trobada entre una persona i una ciutat utilitzant elements de ficció i no-ficció. El nostre primer objectiu és transmetre l’experiència d’un indret, la ciutat de Beirut. Alhora, explorant la correlació entre les persones i el seu entorn, la nostra intenció és reflexionar sobre com ens influencien els espais que habitem, com cohabita la presència fantasmal del passat a les ciutats i com les persones afronten la idea de continuïtat i progrés quan les ruïnes ens apunten a futures destruccions.
La idea clau en aquesta representació de Beirut és que traslladem atributs humans a un ésser inanimat. Entenem els edificis com a cossos humans, criatures complexes amb memòria i cicatrius. I també interpretem els rastres del passat a Beirut com a cicatrius. Els forats de bala dels edificis cobren vida quan els relacionem amb el cos. La història dels habitants de la ciutat està materialitzada en els seus edificis.
La cinematografia d’Elegia d’una ciutat es centra a enquadrar com les persones interactuen amb els espais, alhora que cerca rastres del passat al paisatge urbanístic. La càmera no observa els espais fent-los exòtics o inspeccionant-los, sinó que mira els habitants com a amos del lloc. Ni molt a prop ni gaire lluny, la càmera es col·loca i enquadra creant la percepció que en realitat és l’ull del personatge el que mira.
Irene Bartolomé: cineasta nascuda a Barcelona i actualment establerta a Beirut, Líban. Va estudiar Muntatge cinematogràfic a l’ECAM i posteriorment va realitzar el Màster en Documental de Creació de la UPF i el Màster en Estudis de Cinema i Pantalla de Goldsmiths, University of London. Treballa professionalment com a editora de vídeo i té més de deu anys d’experiència laboral en produccions de documental, ficció i publicitat. El 2014 li van concedir la beca d’ampliació d’estudis de la SGAE per cursar el Collaborative Studio Program al centre d’art documental, UnionDocs, a Nova York, on va codirigir, juntament amb l’artista visual Tessa Rex, el curtmetratge The Williamsburg Houses (2015) estrenat a TIDF Taiwan International Documentary Festival. Ha dirigit el curtmetratge Lunch time (2017) estrenat al festival Alcances de Cadis.
Pompeia
Títol original: Pompeia
Títol internacional: Pompeia
Autora: Maria Castan de Manuel
Sinopsi: Una jove parella recentment casada gaudeix de la seva lluna de mel alienada de tot en un paradís mediterrani. Al seu voltant, l’atmosfera es densifica.
Nota de l’autora: La pel·lícula, en si mateixa, pretén evocar la bombolla romàntica de la parella, alienada de la realitat imminent, perillosa però bonica. Es proposa una aproximació experimental a unes imatges d’arxiu rodades en VHS modificant els temps d’aquestes. S’aposta per la cura visual, plàstica i cromàtica ateses les finalitats expressives que el color i la textura poden aportar. És a través d’aquest treball, i no des d’una narrativa textual, que s’intenta mostrar la imminència del canvi, així com a través del disseny sonor, que fonamenta l’estructura de la peça des d’una aproximació no realista, creant una atmosfera sonora al ritme de l’amor en temps d’alertes.
Maria Castan de Manuel: muntadora audiovisual formada en Teoria cinematogràfica i Muntatge a la UPF. Ha treballat per institucions com el CCCB o Matadero de Madrid i en projectes de cineastes com Albert Serra, Mercedes Álvarez o el col·lectiu Dostopos. Muntadora del curtmetratge Ella i jo de Jaume Claret Muxart (seleccionat a San Sebastián, Rotterdam, D’A, DocumentaMadrid, IndieLisboa) entre d’altres projectes de ficció, documental, experimentals i videoassagístics.
The blue flower in the land of technology
Títol original: Die blaue Blume im Land der Technik
Títol internacional: The blue flower in the land of technology
Autor: Albert García-Alzórriz
Sinopsi: The blue flower in the land of technology és un estudi audiovisual sobre els efectes estètics i polítics de la relació entre el cos humà i la tecnologia mèdica hospitalària d’última generació, focalitzat en aquelles situacions en què es fonen allò real i allò representat.
Nota de l’autor: Com el tro després d’un llampec, el senyal neuronal del pacient ressona entre les parets del quiròfan. En una fracció de segon, a l’extrem d’un elèctrode al més profund del cervell, un estímul atura el tremolor involuntari causat per la malaltia de Parkinson. El marge d’error és mil·limètric: només una tomografia en tres dimensions podrà confirmar que la intervenció ha sigut un èxit.
“La salut és la vida en el silenci dels òrgans”, va escriure el cirurgià francès René Leriche en una entrada de l’Encyclopédie Française del 1936. Paradoxalment, al llarg de la història, com més ens hem acostat al silenci metafòric dels òrgans, més necessària ha estat la síntesi estètica. Actualment, aquest fet ha modificat radicalment les dinàmiques mèdiques hospitalàries, en un paradigma en què es fonen els cossos i les seves representacions.
The blue flower in the land of technology és un estudi audiovisual sobre les conseqüències estètiques i polítiques de la indeterminació entre allò real i allò representat en el context sanitari contemporani. A través d’un ritme hipnòtic, documenta les situacions límit a la relació entre el cos humà i les tecnologies mèdiques hospitalàries d’última generació. L’obra és fruït de la “Beca d’intercanvi Baden Württemberg – Catalunya” amb col·laboració del Goethe Institut, Hangar i el Kunststiftung Baden-Württemberg, i de la “Beca d’internacionalització de la Cité Internationale des Arts”, en col·laboració amb la Fundació Güell i La Escocesa.
Albert García-Alzórriz: arquitecte i artista audiovisual de Barcelona. La seva obra s’ha exposat recentment a esdeveniments i festivals internacionals com la 58 Biennal d’Art de Venècia, el FID Marseille, el FID Buenos Aires i Documenta Madrid, així com en institucions públiques com l’IVAM (València) el museu Hong-Gah (Taipei), el museu del Louvre (París) i l’Haus der Kulturen der Welt (Berlín).
El passat serà millor
Títol original: El passat serà millor
Títol internacional: Dreams For A Better Past
Autor: Albert Kuhn
Sinopsi: Hi ha imatges que són difícils de mirar. Són, també, les imatges que més ens fascinen. El passat serà millor gira al voltant d’una d’aquestes imatges: el pare del director apareix com un nadó innocent acollit entre els braços del seu avi, elegantment vestit amb un uniforme de les SS, a la Txèquia ocupada pels nazis. El poder hipnòtic que aquesta fotografia té sobre l’Albert l’obliga a repensar la seva història familiar, a intentar connectar amb un passat que topa amb un mur de silenci. Aquesta tensió revela la complexa relació entre allò personal i allò polític: el que està en joc és incloure o no aquesta imatge dins la narrativa familiar.
Nota de l’autor: El passat serà millor està estretament relacionat amb la investigació artística que vaig dur a terme durant dos anys al Màster de Cinema de la Netherlands Film Academy (2017-2019) i que va comportar un procés de re-conceptualització de la meva pràctica cinematogràfica. Em vaig adonar que per desenvolupar una mirada subjectiva sobre el cinema i la política, havia de començar per la meva pròpia família. Aquesta pel·lícula és un viatge a través del temps per re-articular la relació entre allò personal i allò polític, elaborant alguns silencis familiars.
El curtmetratge pivotarà formalment entre dos mons visuals: la recreació d’escenes que suposadament han succeït en el passat, i una edició lliure i alliberada de l’arxiu familiar. Les recreacions ficcionades de certes escenes del passat i la intervenció creativa sobre l’arxiu familiar es convertiran en ponts cinematogràfics per accedir al passat, per analitzar-lo, disseccionar-lo i re-escriure’l.
El passat serà millor s’inscriu en la corrent de pel·lícules que exploren la tensió entre la Història “en majúscules” i les històries familiars i personals. A través de la història del meu pare i la seva (absència de) relació amb la seva família alemanya, la pel·lícula investiga com la manera en què ens relacionem amb el passat afecta el nostre present i viceversa. Davant un passat que ens defineixi i determini la nostra identitat, aquesta pel·lícula dissenya el seu propi passat, la seva pròpia història, alliberant la possibilitat d’esdevenir algú diferent en el present.
Albert Kuhn: director i productor de cinema. Actualment treballa a la productora Revolver Amsterdam (Països Baixos) com a director i productor creatiu i ha impartit tallers sobre cinema a l’especialització documental de l’ESCAC i a la facultat de polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. Els seus projectes parteixen d’una recerca per reconciliar afectes i política. En el Màster d’Investigació Artística de la Netherlands Film Academy, va desenvolupar la recerca Future Nostalgias, centrada en mobilitzar una percepció del temps diferent com a eina de transformació. Com a productor ha treballat per a artistes com Jordi Colomer, Ivan Argote i Marcel·lí Antúnez. Les seves pel·lícules més reconegudes són Abdala/Lafdal i 3 Kosovos.
EXIT. PRIMERA EDICIÓ
Requisits
- El projecte ha de comptar amb producció catalana.
- El projecte ha de ser de l’àmbit cinematogràfic de la no ficció, entenent aquestes pràctiques de manera oberta i flexible.
- L’estat de la producció s’ha de trobar entre l’inici del rodatge, amb un material mínim per poder ser mostrat, i un muntatge avançat. No s’accepten pel·lícules acabades.
- Els cineastes participants han de tenir una trajectòria prèvia. Com a mínim, 1 llargmetratge (60 minuts o més) estrenat en festivals internacionals o 2 curtmetratges estrenats en festivals internacionals. En cas de ser un cineasta sense aquesta trajectòria prèvia, el projecte ha d’estar:
a) produït per una productora que compleixi aquests requisits o
b) realitzat per un professional del sector cinematogràfic (director de fotografia, muntador, sonidista, guionista, i d’altres) avalat per una trajectòria prèvia equivalent la sol·licitada als realitzadors.
5. No hi ha cap condicionant pel fa a la duració dels projectes.
Informació per a la inscripció
- Dates per a la inscripció: del divendres 12/11/21 fins al dilluns 13/12/21.
- Cal enviar un teaser, un fragment per visionar o una part del muntatge a través de plataformes de descàrrega o de visionat a: hola@lainesperada.cat
- Cal enviar un dossier o informació de la producció al mateix email.
- Resolució: es comunicarà als seleccionats la resolució de la selecció el divendres 14/1/2022.
Al llarg del procés, es donarà a conèixer la data exacta de la trobada i tots els detalls de la jornada. Desitgem que aquests projectes tinguin molt d’èxit, alhora de que trobin els seus camins de sortida i visibilitat. Molta merda per tothom.