Supernova

Logo_La_Inesperada

Supernova

Aquest any 2025, en què es commemoren els 100 anys del naixement de Fernando Birri i els 70 de Marcelo Céspedes, dues figures històriques del cinema argentí i llatinoamericà, les seves pel·lícules Tire dié i Los Totos segueixen més vigents que mai, en un món que recorre novament a l’estratègia de convèncer-nos que tot està bé a través de xifres que fan malabars i acrobàcies per presentar la realitat.

Tire dié (Fernando Birri, 1960) comença amb una veu en off que presenta estadístiques, xifres, balanços i comptes que defineixen la ciutat de Santa Fe el 1959, explicant per què tot està bé, per què la ciutat està creixent i per què el progrés aconseguit hauria de ser motiu de satisfacció i orgull. Amb elegància i sense perdre en cap moment el to irònic, la càmera de Birri es desplaça de manera aèria des del centre fins a la perifèria de la ciutat, transformant aquestes xifres en una progressiva transposició cap a l’absurd. Des d’un port amb 3.200 metres de moll de pedra, graners i dipòsits per a 250.000 tones de gra, fins a 32.800.000 gots de cervesa consumits anualment. Aquest és l’escenari de Tire dié: les vores de la ciutat, on totes aquestes xifres són completament esquives a la realitat o, com indica el narrador de la pel·lícula, incertes. En aquest espai, cap número no pot convèncer que es viu bé o, almenys, de manera digna. Birri, que s’havia format a Itàlia i havia viscut el neorealisme de primera mà, entenia millor que ningú que no hi ha número o explicació que sigui més contundent que allò que ell i els seus companys —originalment aquesta va ser una pel·lícula col·lectiva— estaven documentant. Així neix una de les pel·lícules més influents en la història del documental argentí.

Dècades després, el 1984, es va utilitzar la mateixa estratègia d’inundar la població amb estadístiques enganyoses per sostenir la dictadura argentina, que ja s’ensorrava en un context insostenible. En aquell moment, quan els números tampoc no van ser suficients —i fins i tot es va recórrer a una absurda guerra com a últim intent per mantenir el poder—, es va estrenar Los Totos (Marcelo Céspedes, 1984), òpera prima del director, una figura clau del cinema documental argentí a les dècades següents. Los Totos sembla assenyalar, en la història del cinema, la seva filiació amb Tire dié, suggerint que, 20 anys després, amb el mateix procediment documental, però a una altra ciutat i al mateix país, la realitat segueix sent la mateixa.

Programació i text: Maui Alena

Lloc i data: diumenge 23/2, 18:00, Filmoteca de Catalunya.

Sessió amb conversa a càrrec del cineasta argentí Martín Solá.

Comprar entrades

Producció i cessió dels drets d’exhibició de “Tire Dié”, Instituto de Cinematografía de la Universidad Nacional del Litoral (AR).

Direcció: Fernando Birri País i any: Argentina, 1960 Duració: 33′ Versió: VO cast.

Lloc: Filmoteca de Catalunya Data: diumenge 23/2, 18:00

Filmat entre els anys 1956 i 1958, Tire dié narra les vides humils de molts ciutadans de Santa Fe, entre ells els nens que persegueixen els viatgers dels trens per demanar-los deu centaus, sol·licitud que dóna títol al film. Rodat de manera col·lectiva amb l’alumnat de la fundacional Escola Documental de Santa Fe, aquest històric documental exposa les desigualtats a la societat argentina de mitjans del segle XX, sent la primera pel·lícula de Fernando Birri, un dels pares del Nou Cinema Llatinoamericà.

Direcció: Marcelo Céspedes País i any: Argentina, 1983 Duració: 28′ Versió: VO cast. Lloc: Filmoteca de Catalunya Data: diumenge 23/2, 18:00.

Los Totos registra la vida a la vila de San Fernando, al nord del Gran Buenos Aires, atorgant als seus habitants la visibilitat que la societat i el govern els nega. Com a testimoni de la crisi social del país, el documental els ofereix la possibilitat d’expressar les seves necessitats. Amb la influència del cinema social de Fernando Birri i del cinema directe de Jean Rouch, Céspedes s’introdueix al camp per participar i captar la quotidianitat i les problemàtiques d’un lloc que molts desconeixen. El seu acostament, que implica una postura política i cultural definida, el porta a dialogar amb els qui hi viuen, des d’un lloc més proper que l’entrevista. D’aquesta manera, la pel·lícula es nodreix de les declaracions, davant de càmera, d’assistents socials o de la mestra de la vila, que li proveeixen un marc sociològic i pedagògic sobre les característiques dels seus habitants i les condicions de vida. (Marcela Barbaro)

© 2025 La Inesperada